Viatge a Namíbia

Sabies que Namíbia té dues vegades l’extensió d’Alemanya? La seva orografia és molt variada: desert a la costa, anomenat el Namib; «el gran escarpado», conjunt de muntanyes de més de dos mil metres que es dirigeixen cap a Sud-àfrica, al sud; a l’est, es troben les Terres Altes Centrals i com no el desert del Kalahari que ens sorprèn amb les seves acàcies alimentades per les aigües subterrànies que també formen gran quantitat de rius intermitents i estacionals. La part més verda del país és la franja de Caprivi, al nord, fent frontera amb Botswana, alimentada pel riu Kavango i reunint animals com l’hipopòtam, el cocodril, búfals i antílops en aquest exuberant paisatge.
Comencem la ruta entrant per Windhoek, la capital, a més de mil set-cents metres d’altura i absolutament colonial; l’església de Christuskirche ens recorda la influència alemanya que és tan evident en aquestes ciutats; també cal passejar pel jardí del Parlament i els mercats locals d’artesania i de gastronomia que ens trobem per carrers i places de la ciutat.
Però no viatgem a Namíbia per les grans, mitjanes o petites ciutats sinó pel seu paisatge que ens sorprèn i enamora; primerament ens dirigim al desert del Kalahari (terra assedegada), territori de la tribu San; en contra del que es pot pensar al parlar d’un desert, és un semidesert perquè hi tenim força vegetació.

Un dels llocs més coneguts de Namíbia és el parc Namib-Naukluft on es troben imponents dunes vermelles com la Duna 45, a Sossusvlei, de tres-cents metres d’alçada, que no vaig acabar de pujar perquè avançava un pas i en retrocedia dos, UFF!, que difícil és pujar una duna quan la sorra s’enfonsa sota els teus peus!

Seguint camí, arribarem a la zona d’antics salars, el «Dead Valley», on una natura seca i morta ens transporta a espais que semblen trets d’un altre planeta, amb arbres que es van assecar fa més de set-cents anys… Ara, totalment negres per l’efecte de la calor, no estan encara ni petrificats ni descomposts perquè l’extrema sequedat ho impedeix, però ens deixen el seu testimoni silent.

Namíbia és terra de grans minerals i també lloc d’aterratge dels més grans meteorits caiguts a la terra, com el de Hoba, de seixanta tones de ferro que pots tocar i fotografiar, tota una experiència sensorial.

En el nostre camí cap al nord, ens acostem a la «costa dels Esquelets», anomenada així per la quantitat de vaixells que hi varen naufragar i que encara es troben varats a prop de la costa o sobre l’arena de les platges. També és la millor zona per veure foques, elefants i llops marins i els seus depredadors que s’acosten a la zona, com els lleopards i els xacals. Cape Cross, és el punt on en podem trobar una major quantitat de lleons marins, amb les seves cries que es guien pel crit de la mare; aquesta s’endinsa a la mar a la recerca de menjar i és ella qui les crida quan retorna de l’aigua i les cries han d’estar a l’aguait per reunir-se amb ella; tota una «prova» de vida i  supervivència.
La ciutat més important de la zona és Swakopmund, a la línia de la costa, amb construccions estil alemany, grans parcs plens de flors i un museu molt peculiar dedicat als cristalls de quars més grans del món.
El nostre següent punt d’interès és Damaraland, allà visitarem els petròglifs de Twyfelfontain, art rupestre prehistòric molt ben conservats a causa de la sequedat de la zona.

Un dels moments més interessants del viatge és arribar a conèixer com viuen «els himba», una tribu situada al nord, als voltants de les cascades Epupa i que barregen un sentit tradicional de vida amb les modernitats actuals com la «coca-cola» o els mòbils, però que encara viuen en cabanes tradicionals i s’unten el cos amb mantega de vaca barrejada amb terra argilosa vermella que els hi confereix aquest color de pell tan rogenc.

Aquesta zona de la regió de Kunene ofereix experiències úniques al parc nacional d’Etosha i el seu salar que atrau molta varietat d’animals salvatges; és un dels pocs llocs al món on encara es poden veure «els elefants del desert» juntament amb Mali. A Namíbia, en aquesta regió de Kunene, se’n poden veure, sobretot al capvespre quan surten per evitar la calor diürna, a menjar fulles d’acàcia, mopanes (arbre tradicional), herbes i tot allò que puguin trobar comestible, fins a uns dos-cents quilos per dia; aquests animals recorren milers de quilòmetres per trobar menjar i aigua per a les seves cries, per això tenen les potes més grans i són més prims que els seus germans de la sabana.

No podem oblidar-nos de parlar dels «bosquimans», també anomenats «San» o «homes del bosc» que encara avui en dia viuen del que cacen amb arc i fletxes enverinades i també de la fruita, arrels i escorça dels arbres que tenen al voltant. Un dia amb ells va ser tot un retorn a la natura primitiva, als recursos naturals i a l’enginy per caçar llebres, ratolins o petits antílops com el «dik dik». Parar trampes amb ells o descobrir arrels plenes d’aigua que fan servir com a cantimplores, o fer foc amb petits branquillons ens va convèncer que ells sí que viuen en perfecta sintonia amb la natura que els envolta.