Es Deia al Muami

Estava assegut en un banc, veient passar els cotxes, la gent, els nens que van a l’escola; s’el veia

capbaix, abstret, amb el cap ensorrat dins l’espatlla i la mirada perduda, dormitant? No! Pensant,

recordant, maleint, maleint? Pot un home maleir la seva sort? Sort? Existeix la paraula sort en el

vocabulari d’un immigrant de color? Pot arribar un home a odiar? Sí! Mai havia pensat en odiar als

blancs, al contrari, dins dels seus somnis, de les seves fantasies d’adolescent veia els blancs com uns

déus, a l’escola, bé, si es podia dir escola. Era un trist barracó on en prou feines li havien pogut

ensenyar a lES DEIA AL MUAMIlegir, bàsicament per ells el més important eren les ensenyances de

l’Alcorà que els hi feien aprendre en francès, l’ idioma cooficial del país.

Però un dia un nen d’amagat va portar unes làmines, en elles explicaven sobre les conquestes

tecnològiques d’una per ells mítica Europa, la seva forma de viure, el progrés, somniava en un dia

poder arribar a un d’aquets grans països, treballaria i podria tenir una vida digna, fins i tot es podria

comprar un cotxe, un cotxe descapotable. Sí, ho tenia decidit, quan pogués aniria a la gran Europa,

a vegades una pregunta li donava voltes, però el voldrien a Europa? Perquè no? Era diferent de

color, bé i què? El homes som tots iguals, sigui quin sigui el color de la pell.

Les coses no li van ser tan senzilles, viatjar a Europa costava molts diners i la única solució era

posar-te en mans d’uns traficants, no hi havia agències, ja que oficialment les fronteres si no tenies

un contracte de feina estaven tancades. Tot i ser un nen va haver de treballar dur, sols la seva ferma

convicció de que el seu destí era Europa el va ajudar a superar moltes vicissituds. Quan a la fi va

poder reunir la forta suma que li demanaven ja havia complert 20 anys, sense família, els seus pares

havien mort i el seu germà havia marxat del país i no en sabia res d’ell. Confiava si les coses li

anaven bé un dia poder-lo trobar i abraçar.

-On vols anar?

– A Europa.

-Però Europa és un continent molt gran, amb molts països, veig que parles molt bé el francès, però

nosaltres et deixarem a Espanya.

-Espanya? No, jo vull anar a Barça.

-No siguis ruc, has d’entendre que Barça no és cap país, és un equip de futbol d’una ciutat, quan et

2

desembarquem dius que vols anar a Barcelona, però per l’idioma seria millor que anessis a França.

Si vols anar-hi t’hauràs d’espavilar.

Recordava la dificultat de la travessia, el mar embogit, la por que va passar i quan per fi van arribar

a un port, uns policies vestits de verd junt amb uns que portaven una creu vermella els van acollir,

donar una beguda calenta i els van abrigar amb mantes. Aquella tassa d’un caldo calent

reconfortant li va saber a glòria. Se’ls van endur a un barracó, a les seves preguntes sols els responia

Barça, no entenia aquell idioma tan estrany. Des d’aquell mateix moment va entendre que si es

volia obrir camí hauria d’aprendre l’idioma. L’estada en aquell centre d’acollida va ser molt dura,

però va entendre el suficient per comprendre que els volien retornar al seu país. La seva bona

predisposició a fer les feines que li encarregaven, la majoria de neteja, li van servir, a més

d‘aprendre el castellà, per que a diferència d’altres companys de travessia no el deportessin. A la fi

el van enviar a Barcelona.

Arribar a Barcelona sense conèixer ningú i sense feina va ser amb el que es va d’haver d’enfrontar,

malgrat tenir un allotjament i un àpat, no va ser una tasca senzilla. Va provar de treballar amb els

manters, una feina molt perillosa i que per odis tribals i enveges, va haver de deixa. L’únic positiu va

ser poder entendre i parlar encara que amb dificultats el català. I és així com Al Muami als seus 29

anys es troba assegut en un banc, meditant i maleint el seu gran error.

-Com et dius? Eh! Què no em sents? Què et passa, ets sord o què?

Aquelles paraules el van treure de la seva abstracció, sorprès va veure que era un marrec el que li

parlava.

-Perdona, no em pensava que parlessis amb mi. Sí, no facis cara de sorprès, no hi estic acostumat a

que em cridin, tothom em defuig.

– Perquè?

Abans de respondre es va fixar amb aquell nen atrevit que li parlava, no tindria més de set anys, era

ros, molt ros. Com contrastava aquell ros intens amb la seva pell tan fosca!

– Tu ets molt petit encara i no entens d’odis ni de racismes, però ningú vol parlar amb els negres, és

com si féssim por o estiguéssim empestats. A tu, no et faig basarda?

– No soc tan petit i raono! Perquè t’he de tenir por? Fa dies que et veig aquí, assegut en aquest

banc, sempre sol i trist.

–Sí, tens raó, ja ho veig, no ets tan petit. Ja ho veus, en aquest banc hi passo moltes estones de la

3

meva vida, però què vols? Ja hi estic resignat, no pateixis per a mi, estic acostumat a tenir a la

soledat com a companya, però digues, què vols?

– Seràs aquí quan surti de l’escola? A vegades et veig, però no sempre. No tens feina?

– No, no tinc cap feina fixa, a vegades puc fer alguna tasca de neteja d’algun jardí, però sols és

esporàdic. Perquè vols que hi sigui, és que em controles? Quina importància té que hi sigui o no hi

sigui?

– És que m’agradaria que m’acompanyessis fins a casa. Tots els nens de la meva edat van

acompanyats, només jo vaig sol, no et pensis abans també m’acompanyaven, però el meu pare està

ingressat a un hospital i la meva mare està malalta, fa temps que està malalta. Tinc por que no es

curi mai.

– Està bé, si tu ho vols t’esperaré, però no s’enfadarà la teva mare? Soc un estrany i a més, negre!

– Quina mania en que ets negre! Què més dóna el color de la pell? A l’escola ens han ensenyat que

tots els homes som iguals, el fet d’haver nascut aquí o allí, de ser d’un color o d’un altre o de tenir

una religió o credo diferent no ens diferencia, sols ens pot diferenciar si dins nostre alberguem odis,

maldats i tu no ets dolent, ets molt bo, però ara t’he de deixar, no em puc entretenir més, és l’hora

d’entrar, però m’esperes, eh! M’ho promets?

– Sí, t’ho prometo, ves, no facis tard.

– Sí, si, però abans digues, com et dius?

– Em dic, Al Muami, però no t’entretinguis més, t’esperaré, estudia força i després a canvi que

t’acompanyi, m’expliques el que has aprés, d’acord? I tu, com et dius?

– Eric. És un bon tracte, adéu.

El nen tot dient això va marxar corrents. Per uns instants el rostre de Al Muami es va il·luminar, era

possible que algú volgués parlar amb ell? Tindria un amic… encara que fos un nen… Es preguntava

com era possible que s’hagués atrevit a demanar-li que li expliqués el que havia aprés? Es va

penedir d’haver-ho fet, què es pensarà? Però li agradaria tan poder aprendre! Ser com els blancs, un

home de profit.

Va estar allí, assegut en aquell banc, vigilant, anhelant que fos l’hora que els nens surten de l’escola,

aquella espera, tot i sent llarga, tenia un sentit, esperava a l’Eric, el seu amic, el portaria a casa,

seria com una feina, no en tenia cap, ningú li volia donar feina, sols a la casa d’acollida, allí

netejava, cuidava el jardí, era la seva contribució al hostatge que rebia. En el seu interior quantes

vegades es rebel·lava contra el seu destí i és que es plantejava com era possible que els estaments

4

oficials es burlessin dels immigrants. No podia entendre el fet de que quan anava a demanar feina li

demanessin papers i quan anava per que li arrangessin els papers li deien que primer necessitava

tenir una feina. Un peix que es mossega la cua! Mai s’ hauria imaginat que a la moderna, la

somniada Europa les coses anessin així. És la condemna fosca a la gent que com ell, arriben

carregats de bones intensions, amb ganes de treballar, de menjar-se el món, i molts acaben robant

per menjar. Com era possible? Certament també reconeixia el seu error, es va plantejar des de molt

petit arribar a Europa, però en el fons que en sabia d’Europa? La realitat era que res. Ni tan sols que

la paraula màgica, Barça corresponia a un equip de futbol. Mentre estava immers en les seves

cabòries va escoltar una veu que alegre el cridava. Tampoc era ben cert que no tingués cap amic,

en el Centre d’ acollida havia fet amistat amb un altre com ell, era indi o hindú, era un bon home, el

va recordar amb un somriure, en Sasha! Quin bon home, sempre intentava calmar-lo quan es

desesperava, en veritat era un personatge curiós, practicava el budisme, la meditació, segons ells

tenia poders, per que l’entengués em deia que era una espècie de chaman, però jo una vegada li

havia preguntat si en veritat tenia poders com era que estava en aquella situació de fam i misèria.

Sols li vaig preguntar una vegada, ja que em va semblar que la meva ignorància l’havia molestat.

– No siguis ignorant ni incrèdul, jo crec en la reencarnació, és un procés marcat per la meditació,

per la vida espiritual, per fer el bé, per donar als demés sense esperar res a canvi. Cada vida ens

serveix per aprendre, per buscar la perfecció i poder entrar al Nirvana. Cap dels grans profetes va

tenir una vida fàcil, al contrari, tots van patir. De lluny va sentir que el cridaven, era l’Eric, per fi

havia arribat.

– Al, Al Muami, ja vinc, veus ja soc aquí, gràcies per esperar-me. Ja m’ho pensava que m’esperaries.

Confiava amb tu.

Havia escoltat bé? aquell marrec confiava en ell! El nen el va agafar de la mà i tots dos van anar

caminat tot parlant.

– Anem.

– Com anat a l’escola? Has aprés moltes coses? Quina sort que tens, poder aprendre! No et pensis,

jo sé llegir. Va pronunciar aquestes paraules ple d’orgull I també he aprés a parlar una mica el

català, m’agrada la teva terra, però…per a mi…. El va interrompre.

– Veus, ja hem arribat.

– Adéu doncs, fins demà. Quedem a la mateixa hora o vols que també et reculli aquí? En aquest cas

m’has de dir a quina hora.

– No, no marxis, entra, et presentaré a la meva mare, estarà molt contenta. Li he parlat molt de tu.

5

– De mi? Però què li has dit? Si no em coneixes, què es pensarà?

-Estàs carregat de romanços. És ella la que m’ha dit que parlés amb tu. Estava molt trista per que

no em podia acompanyar i li feia por que anés sol. Ja t’he dit que estava malalta, nosaltres som

pobres, saps? Però tenim un hort! Abans ell se’n cuidava, ara no pot, ara el treballo jo… però… em

costa, no et pensis. Va pronunciar aquestes paraules amb una certa tristor no exempta d’un cert

aire de suficiència.

– Però el cert és que em costa molt. Havia pensat que potser tu… Va entra, no tinguis por.

– Mama, mama, mira qui m’acompanya, és ell i es diu Al Muami. Ens hem fet molt amics! Oi que sí,

Al? Entra home, no tinguis vergonya.

Va entrar, era una casa senzilla, neta i bastant endreçada, lluminosa, la llum entrava pels amples

finestrals, l’Eric sempre agafant-lo de la mà el va fer entrar en una habitació, al llit hi havia una

dona rossa, s’esforçava per esbossar un somriure, malgrat el seu esforç per arreglar-se, s’ha la

notava molt demacrada.

-L’Eric m’ha parlat molt de vostè, ens podrà ajudar? Imagino que ja li ha explicat la situació. El meu

marit està a l’hospital, està en coma, soc pessimista sobre com acabarà i ara jo he agafat una

pneumònia molt severa acompanyada d’una anèmia, precisa ingrés, espero que no sigui per molt

de temps, però passaran alguns dies i no tenim família, he retardat el meu ingrés tan com he pogut

per no deixar sol a l’Eric. Sempre em parlava de vostè, i si vostè volgués… quasi no m’atreveixo a

demanar-li que es cuidi d’ell, es podria quedar a dormir aquí, així no estaria sol. No puc pagar-li, la

retribució que la Seguretat Social ens paga pel Joan, en prou feines ens arriba per les despeses de la

casa, abans ens ajudàvem amb l’hort, ens donava fruits, hortalisses, ara no, s’ha de cuidar, el nen fa

el que pot però… Li juro que quan surti de l’hospital em posaré a treballar, li pagaré… jo… es va

posar a plorar.

– De veritat vol que em cuidi de l’Eric i li treballi l’hort? Però si jo… sols soc un pobre negre que…

–Mal d’aquells que jutgen els homes pel color de la seva pell. L’Eric confia molt en vostè, jo també i

ara que l’he conegut encara més, ho farà? Ho farà? Ja li he dit, li prometo que en quan pugui li

pagaré.

– Diu que em pagarà? Més encara? No entén que m’està donant allò que més aprecio? M’està

donant confiança, sap el que això representa per a mi? Mai ningú havia confiat amb mi! No pateixi,

no la defraudaré, faré el menjar, cuidaré de l’Eric, de la casa, de l’hort. Li puc demanar una cosa a

canvi? Si em pogués deixar els llibres del col·legi de l’Eric, els que ja no fa servir, quan tingui una

estona cada dia estudiaré, ell m’ha dit que m’ajudarà. Recuperis aviat, això és el més important,

6

sols pensi en això. Li portaré l’Eric per que la vagi a veure.

–Sí, però sols quan estigui millor. No vull que es preocupi. Està patint molt, primer el seu pare i ara

jo. Té telèfon?

– No. No me’n he pogut comprar mai cap. Son cars. Es veu que és molt necessari, veig que aquí

tothom en porta.

– No s’amoïni, li deixaré el del meu marit, ell no el necessita i així vostè podrà trucar o jo ja diré que

per qualsevol cosa el truquin del mateix hospital.

-Bé Eric, estigues tranquil, jo estaré al teu costat fins que la mare torni. Dormiré aquí. Portaré un

sac de dormir i dormiré aquí mateix.

– Què dius? Estàs de broma oi? Tenim una habitació buida, no vull que dormis a terra. Vine, veus?

Aquí estaràs bé. Em cridaràs demà al matí? Ja saps que entro al cole a les 9, així que a les 8.

Esmorzo abans de marxar.

– Què m’expliques de nou? Com anat?

– Bé, però començo a estar molt preocupat, no saps res de la mare? Ja fa quatre dies que està

internada.

– No, però si demà no em diuen res, telefonaré, però això vol dir que està bé, sinó ja ens dirien

alguna cosa, la teva mare ja els hi va donar el número de telèfon. Tens molts deures ? Quan

estiguis necessito que m’ajudis a l’hort.

– De veritat vols que t’ajudi?

– A tu que et sembla? És clar que vull que m’ajudis. Les coses les hem de fer entre tots dos. Però

primer has de fer els deures.

Al dia següent just deixar l’Eric a l’escola, va sonar el telèfon.

– És vostè el Sr. Muami? Aquí l’hospital de Sant Jordi. A sorgit un problema greu amb la senyora

Rosa Casamitjana. Necessitem fer-li una transfusió urgent. I del grup que precisa ella no en tenim,

quin grup té vostè?

– El O em sembla que és l’universal però jo soc negre, no crec que pugui ser donador.

– Pot venir ara mateix? Quan abans millor! És molt urgent. No és un problema de color de la pell.

El que importa de veritat és el grup de sang i si vostè té l’universal seria un gran què. Ho

comprovarem per això, no pateixi, és que la Sra. Casamitjana ha perdut molta sang.

– Saps Eric? Tinc noticies de la mare. Està millor, però encara tardarà uns dies a tornar.

– Quan la podré anar a veure?

7

– Aviat, aviat, ja ens avisaran, va anem a l’hort, que tenim molta feina a fer.

La Rosa va haver de passar pel quiròfan, però ho va fer amb una estranya confiança, ja no havia de

patir pel seu fill, dins seu sabia que aquell home menyspreat per la societat tenia quelcom de

diferent, l’Eric tenia una companyia de veritat, una persona que el protegiria.

Quan al cap de tres mesos va tornar a casa, des de un turó pel qual es divisava la casa, els va veure,

els va observar una estona, els ulls s’ha li van omplir de llàgrimes, reien tots dos, se’ls veia feliços,

l’hort abans quasi abandonat presentava un aspecte magnífic, les hortalisses, els tomàquets, fins i

tot un parell d’arbres fruiters presentaven un fullam d’un verd intens premonitori de la fruita que

aviat donarien. Però per damunt de tot el que la va fer feliç va ser veure el seu fill feliç i content. Des

de el lloc de privilegi en que els contemplava el va cridar.

– Eric! Eric, és que ja no em coneixes? No em vols dir res?L’Eric sorprès va explotar de content, per fi

la seva mare, quan la va trobar a faltar, tot i que l’Al Muami li explicava que estava molt bé, que

s’havia anat refent i que estava fora de perill, però que els metges preferien que no anés a veure-la

per no alterar-la.

– Mare, per fi, t’he trobat tant a faltar.

– I jo també t’he trobat a faltar. Però ara estigues tranquil Eric, estic bé, m’han solucionat el

problema que em produïa la malaltia, res ens podrà separar.

El noi contemplava l’escena feliç, sense participar, sempre a un segon pla sols assentint amb una

rialla aprovatòria, durant tot aquest temps ja no sols era afecta el que sentia per aquell nen, sinó

una veritable estimació.

– Sra. Rosa, estic molt content de veure-la de nou a casa.

– Gràcies Al. M’haureu d’explicar tots aquets canvis que veig, em sembla que heu treballat molt,

m’equivoco? Aquest hort fa molt goig.

– Mama, doncs a dins a casa saps aquella gotera que teníem? Ja està arreglada i a més ha pintat

tota l’habitació.

– Gràcies Al, em permet que el tutegi? No tinc paraules per expressar tot el que sento, no sé com

agrair-li tot el que ha fet per nosaltres i és que hi ha coses que amb diners no es paguen.

– No em digui això senyora Rosa, l’Eric l’ha trobat a faltar molt, i sap una cosa? A l’escola em

donaran classe, l’Eric va parlar amb el director i també m’ha donat feina a l’escola, unes hores cada

dia, ja veu… potser un dia podré ser un home de profit, com els blancs.

– Estic molt contenta, de veritat. Després, quan l’Eric ja hagi anat a dormir, podem parlar? –

8

Sí, ja imagino el que vol dir-me, no pateixi, pot parlar-me amb tota llibertat. La resta del dia va

transcorre per l’Eric com en un somni, per fi tenia a la seva mare, i és sentia joiós de tota la feina

que gràcies al seu amic havia aprés i fet. Havent sopat, malgrat fer esforços per quedar-se amb la

seva mare més estona, l’emoció dels esdeveniments del dia li va jugar una mala passada. Es va

adormir.

– Bé, Sra. Rosa li prego que sigui sincera, no pateixi, intueixo el que em vol dir, ho entenc, sols li vull

demanar que mentre no trobi un lloc per dormir em deixi quedar aquí, dormiré a un racó. Com que

l’estada aquí s’ha prolongat vaig haver de deixar el meu lloc a la casa d’acollida, ja sap sempre hi ha

immigrants que precisen un lloc. De totes formes no vull comprometre la seva reputació, demà

mateix parlaré amb un amic i segur que podré marxar.

–No Al, no és això del que et volia parlar, encara que t’agraeixo la teva prudència, entenc el que em

dius, però l’Eric es disgustaria molt, deixem passar una mica el temps, per ell seria ara un disgust

molt gran, deixem-lo gaudir de l’alegria per la meva tornada.

– Vostè ho ha de decidir, jo faré el que em digui, sí que li demano que em deixi seguir cuidant-li

l’hort. Estimo a l’Eric no sabria dir-li si com un fill, mai n’he tingut, però més que a un germà.

– Jo et volia parlar d’una altre tema, no sé per on començar i és que la teva aparició en aquesta

família ha estat, no sé si dir miraculosa. Ahir, abans de marxar de l’hospital el metge em va

confessar que m’havies donat sang quatre vegades, no sé com expressar el que…

– Si li plau Rosa, no em digui això, era la seva vida la que estava en joc, vostè ha donat un sentit a la

meva, no ho entén? La vida a canvi d’una mica de sang? Soc jo el que he de pagar-li el deute. Jo no

volia donar-li, em negava, no volia que vostè es sentís avergonyida de portar sang negre a les seves

venes, però… també certament les meves creences… però vaig decidir que si no trobaven un altre

donador amb urgència, primer era vostè que tot.

– Saps una cosa, Al? Tens raó, em sento avergonyida, però no pel que dius, em sento avergonyida

per que no sé si seré capaç d’aconseguir que aquesta sang teva que porto em faci assemblar-me,

encara que sols sigui un xic, a tu.

-No, no, no s’enganyi, jo per vostè i l’Eric ho donaria tot. Si li sembla puc dormir en el cobert on

guarden les eines.

– No Al, segueix dormint en l’habitació que ho has fet fins ara. No t’amoïnis, no he de donar

explicacions a ningú. Ara estic cansada, me’n vaig a dormir. Si no t’importa demà seguirem parlant.

Quan es va llevar va trobar l’esmorzar preparat. L’Al l’esperava assegut esbossant una semi rialla.

– Bon dia, senyora Rosa, ha dormit bé? Com es troba?

9

– Bon dia, la veritat és que em trobo molt bé, amb ganes de fer coses i l’Eric, on és? Ja ha esmorzat?

– Sí, teníem el costum encara que fos festa d’aixecar-nos aviat , així es treu més profit del dia, de

totes formes ara ha de ser vostè la que li posi les normes.

– Les normes… les normes… no entén que les normes en aquesta casa fa molt temps que s’havien

perdut, primer per l’absència del meu marit i després per la meva malaltia, poc a poc vaig anar

perdent les forces, tot ha anat com Déu vol. L’Eric m’ajudava fins on podia a la neteja de la casa.

Vostè s’ha convertit en l’home d’aquesta casa. Després de dir això va quedar pensativa, va

esbossar un rictus d’amargor que no va passar inadvertit per ell.

–El troba molt a faltar, veritat? Imagino que tot ha estat molt dur.

– Sí, molt, però si no t’importa ara prefereixo no parlar-ne. Temps hi haurà per analitzar el passat i

preveure el futur.

– Té raó, disculpi, en veritat no era curiositat pròpiament dita, era una forma de fer-li entendre que

amb mi sempre tindrà un amic. Havia pensat que una de les formes de demostrar-li era interessant

me pels seus problemes . No la volia molestar, disculpi.

– No, és a mi a qui has de disculpar, he estat una xic grollera, no ho mereixies, però la veritat és que

la salut i el desenvolupament de la malaltia d’en Joan, el meu marit, em té molt preocupada. El

temps passa i no es recupera. Ni tan sols em donen esperances. És molt dur, el món no s’atura i

l’Eric necessita un pare. Jo per més que faci mai ompliré el seu buit. Encara que no ho sembli pateix

molt, s’estimaven amb bogeria,sempre que podien jugaven , el troba molt a faltar i aquesta situació

el té molt trasbalsat, sort hem tingut que ens hagi arribat l’àngel de la guarda. Encara que no t’ho

creguis el fet d’estar per ell, fer-li fer coses a l’hort, confiar en ell li ha estat molt positiu, i també el

desenllaç de la meva malaltia sembla que feliçment superada, toquem fusta! Bé deixem-nos de

xerrameca, ara el que em toca es trobar feina.

-El director m’ha donat aquesta carta per vostè. Al col·legi fan una sortida de quatre dies, van als

Pirineus, concretament al Congost del Mont Rebei. Hi van quasi tots els nens. Opina que a l’Eric li

aniria molt bé.

La Rosa va obrir el sobre, va llegir la nota, a mida que l’anava llegint el seu rostre s’anava crispant.

– Què dius ara? No, no hi pot anar, no ho entens? Son 300€ els quatre dies, no tinc diners. Li

explicaré que sentint-ho molt no hi podrà anar.

– No digui això Rosa. El director de l’escola s’ha portat molt bé amb mi. M’ha encarregat algunes

feines, tinc diners recollits. No vull que l’Eric es quedi sense anar a l’excursió, hi van tots els seus

10

amics…

El va interrompre.

– No! Què dius! Sols ens faltaria això, que a sobre tu haguessis de pagar la sortida de l’Eric, fins on

podíem arribar!

– Rosa, què vol dir? Si jo li vull fer aquest regal quin sentit té dir-me que no. Ningú ho ha de saber, ni

tan sols ell. Si li plau accepti.

-No ho entens? Es va posar a plorar. És un problema de dignitat, a més de portar i recollir-lo de

l’escola, treballar l’hort encara has de pagar-li l’excursió! Això no és una primera necessitat, no ho

puc permetre, no ho entens? Busco feina, però no és senzill. Crec que aviat en tindré, me n’han

promès una, però ara no puc.

– Puc dir-li una cosa Rosa? Per a mi ajudar-la, poder pagar aquesta sortida a l’Eric em representa

molt, vostè no ho podrà entendre mai, però pensi una mica en mi. He estat un desgraciat tota la

meva vida, no soc res, quan em poso al llit i penso, ploro, sí Rosa, ploro. Per a mi poder-li donar

aquets diners em representa sentir-me digne, digne de mi mateix i això li juro que és molt

important per a mi. Deixi’m sentir-me, encara que sols sigui un cop a la vida un home de veritat. Les

llàgrimes van acompanyar les seves darreres paraules.

–Molts homes voldrien tenir els teus valors. Quan més et conec més em sorprens. També

m’agradaria que m’entenguessis. No t’ho prenguis a mal, però jo sé que vas molt just.

– Li prego Rosa. Ho he meditat molt. A l’Àfrica ens manquen moltes coses, més de les que vostè es

pensa, però el que si tenim son valors humans, a vegades la misèria porta aquestes coses, aquí la

lluita pel poder, pels diners, per ser més que els altres domina. En aquest temps que estic per aquí

he entès el perquè de la nostra misèria. El colonialisme mal entès sols ha servit per enriquir a costa

nostra alguns països i els seus dirigents no s’han preocupat de res més. Es pensen que tirant-nos

menjar des dels avions podem viure. Sols és pa per avui i fam per demà. Li juro Rosa que em sento

molt decebut. Evidentment la gent, el poble com a tal, no és el culpable d’aquest genocidi

encobert, però sí de callar, de consentir, cada nen que mor de fam, de manca d’atenció, hauria de

colpir la consciència de tots. Llavors, deixi’m fer feliç a l’Eric. Sols li tornaré una minsa part de tot el

que ell i vostè m’han donat.

–Tens raó Al, gràcies. Perquè no em tuteges?

– Jo Rosa… em sembla que així la respecto més.

– Tu m’has demanat que accepti una cosa, jo et demano que acceptis aquesta altre. Vull que

siguem amics. Ah! també et demano una altre cosa. Cada dia portes tu a l’Eric a l’escola, deixa’m

11

que avui us acompanyi. Així l’acomiadarem tots dos. Penso que estarà molt content. D’acord?

– D’acord. Però et poso una condició. Que l’Eric no sàpiga que li he pagat jo. No ho vull. Sí?

– Entesos, no li diré res.

Aquell matí l’Eric va ser molt feliç, no havia dit res, però no es pensava poder anar a la sortida, li feia

tanta il·lusió! Però era molt conscient que la seva mare no li deixaria anar, no per gust sinó per

necessitat, no tindria els diners, també pel fet d’arribar al lloc de trobada acompanyat de la seva

mare i de en Muami. Li va semblar que els altres nens se’l mirarien amb enveja.

– Adéu mare, no pateixis. Estic tant content! No m’ho esperava saps? Estic tan orgullós de tenir-te

com a mare. Gràcies, com t’estimo!

– Ves amb molta cuita, em sembla que hi han penya-segats, vigila amb no caure i no et barallis amb

cap nen, no facis enfadar als professors.

– No mama, estigues tranquil·la. M’ho penso passar molt bé. Estic tranquil per que et deixo amb

bones mans, l’Al et cuidarà bé.

– Ja ho veus, què feliç ha marxat. No et sembla que valia la pena?

– Al, no sé que dir-te, et juro que veure tant content a l’Eric m’ha fet molt feliç. Feia molt de temps,

de fet des de que el seu pare li va agafar l’atac, que no el veia així. Abans sempre estava content. Si

no fos per a tu.

– Aquests dies l’escola estarà tancada, no he d’anar-hi. Però ara què et sembla si anem a seure i ens

prenem alguna cosa? Convido jo!

– Ja sé que és inútil dir-te que no. I perquè no? He de confessar-te que després de tant de temps,

em fa molta il·lusió.

– Què content em fas!

– Què prendran els senyors?

– Per a mi un cafè sol i tu?

– Un tallat, gràcies. No sé res de tu, de la teva vida, expliquem coses. Tenies alguna “novieta”? A

ben segur que sí, o potser en tens alguna per aquí.

– “Novieta”? No! Des de que un dia un company de la classe em va ensenyar un mapa i amb va

parlar d’Europa, el meu cap sols va tenir aquesta obsessió. A la que vaig poder vaig començar a fer

algunes feinetes per guanyar diners, havia de recollir per venir.

– Què us ensenyaven?

-El mestre era un Iman, l’objectiu principal era que aprenguéssim el Alcorà. O sigui ens ensenyaven

a llegir i religió, sobretot molta religió.

12

– Ets creient?

-Tots els mahometans ho som, hem crescut així, i sí, practico l’oració i el ramadà. Encara que he de

confessar-te que aquí a vegades es fa complicat. També he aprés a valorar altres religions, crec que

la figura de Déu, digues-li Alà, Jehovà, sempre és la mateixa. Les religions les han diferenciat els

homes, per poder exercir el control sobre els altres homes. I tu, Rosa, ets religiosa?

– La veritat és que no. Aquí a tots ens diuen que som catòlics per que estem batejats, però ho fan

quan encara no tenim ús de raó.

– És bonic el teu poble?

– Era molt pobre, en total hi havia unes 25 cabanes escampades amb una mica d’hort, però poca

cosa hi sobrevivia, plovia molt poc, hi ha molta sequera, així es fa complicat tenir un hort que

produeixi. Calia treballar molt dur i anar a buscar aigua als pous, ens agafava lluny. Aquí em

sembla que a les aldees els hi diuen llogarets. Vaig errat? És que m’agrada aprendre a parlar bé el

català! Va pronunciar aquesta frase amb orgull. Recordo que per a mi les nits eren màgiques, a

diferència d’aquí no hi havia contaminació, els estels a milions brillaven al cel, era tot un espectacle.

Saps que m’agradava fer? Em tombava panxa enlaire i les contemplava. No me’n cansava. Què poc

oi? La vida allí és molt diferent. Vols saber un secret? Tenia un estel com a referència, sempre el

mateix, lluïa fort, destacava per damunt dels altres. A vegades per la nit aquí també el contemplo,

em fa pensar, recordar… Oh! se’ns fa tard, hem d’anar a casa i fer el dinar. Va quedar sorprès del

que havia dit. Volia dir a casa teva, disculpa.

–Em complau molt notar que et sentis com a casa. Tens raó, l’estona ha passat molt ràpida. M’ha

agrada’t escoltar-te, penso que has tingut una infància dura però segurament fascinant. Anem,

doncs?

Per la tarda quan tornaven amb l’Eric, començava la seva tasca a l’hort, avui a l’igual que els dies de

lleure, ho va fer després de dinar.

–On vas tan aviat? Fa molta calor.

– No, la calor no m’espanta, alguna avantatge hem de tenir els nascuts a l’Àfrica. No la sentim tant,

ah! i no tenim necessitat de tornar-nos morenos, ja ho som! Aquestes darreres paraules les va dir

esbossant una rialla, fent una clara al·lusió a ella, que mig d’amagat quan podia es posava a

prendre el sol.

– Ah! m’espiaves eh? Va dir això rient. Després quan no faci tanta calor vindré, m’has d’ensenyar

a fer coses a l’hort, vull ser autosuficient, saps?

– Quan vulguis, ja ho saps, com si fos teu!

13

-Mira, has d’agafar l’aixada així, veus? Amb fermesa però sense rigidesa. No, així no! Em permets?

Va posar les mans sobre les d’ella, acostant el cos fins quasi fregar-se, els dos rostres varen estar per

un moment molt junts, va ser un moviment instintiu, a l’uníson ambdós es van mirar, per primera

vegada es van mirar com un home i una dona. Ella va quedar estranyament parada, ell va separar

el rostre i va continuar.

– Veus així, has de picar fort amb l’aixada, convé aixecar la terra per airejar-la i de pas si veus alguna

mala herba l’arrenques. Quan tinguis el solc fet, escampes les llavors, tornes a tapar i s’ha de regar.

-Què et sembla?

– Saps que em sembla? Què és millor que ho facis tu.

La tarda va passar d’una forma distesa, ella si bé sol·lícita, va estar com absent, pensativa.

– Anem a sopar? Ja l’he deixat fet.

El sopar, era el primer dia que es trobaven sols, va transcorre en mig d’un clima enrarit malgrat que

els dos procuraven que fos distès, però ella seguia seriosa, pensativa. A l’acabar de sopar, ell va

sortir a fora, el cel sense contaminació lluïa net, brillant, en la seva immensitat, es va estirar a terra

contemplant-lo. Al poc va sortir ella, sense dir res es va estirar al seu costat, finalment ell va trencar

el gel.

– Què et passa? Sembla que estiguis molesta. Disculpa si he dit o fet quelcom que t’hagi disgustat.

Malgrat aquest comentari ella va seguir una estona pensativa.

– A vegades les coses son difícils, o potser no ho son tan i ens les compliquem nosaltres, però no,

no m’has fet res que em molestés al contrari i saps una cosa? Potser t’ho hagués agraït.

– Em sorprens, no t’entenc.

– No em facis cas, a vegades tinc por.

– Tens por? de mi?

– No, de tu no tinc por, tinc por de mi.

-No t’entenc, por de què?

– A vegades escoltar el cor et juga males passades. Soc una dona amb sentiments, saps? I això em fa

feble. Va voler canviar la conversa fixant la vista al cel.

-Però no m’hi havia fixat mai. Després de viure aquí tants anys, vens tu i m’ensenyes l’Univers

sencer! Quants estels! Fa una nit tan serena, És majestuós! Em deies que tenies una estrella que la

contemplaves des de el teu poble. La pots veure també des de aquí?

– Sí, quan està tan seré com avui, surto moltes nits a contemplar-la, encara que si fa fred sols li dono

una ullada, em vull imaginar que em connecta, com si fos el cordó umbilical, amb el meu mon.

14

Mira-la, és aquella, la veus? Què lluny ha quedat tot! Tants somnis, tantes il·lusions i ja veus. Si no

arriba a ser per vosaltres…

– No ets feliç?

– A tu què et sembla? Ho puc ser? No t’ho prenguis malament, la meva sort des de que us conec ha

fet un canvi radical, però m’has preguntat si soc feliç i …

– I…? Què et falta?

– Què em falta? Les coses senzilles que t’ofereix la vida i que ajuden a fer feliç a un home, tenir una

llar, una família, estimar, ser estimat. No ho entens? Tu tampoc sembles molt feliç, vaig errat?

-No, tens raó, fa dies que el meu cap i el meu cor estan en lluita, t’ho he dit abans, tinc por Al, tinc

por de mi, tinc por que els sentiments em traeixin, no ho entens, o no ho vols entendre? Per un

moment va quedar callada, a la fi va continuar T’estimo Al, sí, t’estimo com mai ho havia fet, no

m’hagués cregut que aquesta situació arribés. Tinc al meu marit lluitant entre la vida i la mort. Avui

m’han trucat de l’hospital, està molt malament, esperen un proper desenllaç, ja no reacciona, i jo ja

ho veus, declarant-me a…

– A un negre desconegut, és això el que et passa?

– No, t’enganyes, no és un negre desconegut, és un home meravellós, però aquest home… em

podrà estimar algun dia?

– Abans m’has preguntat si era feliç, si Rosa, t’estimo però tinc por, no puc estimar-te, és massa

bonic i jo… jo no tinc dret a tanta felicitat. Tu tens al teu marit i jo……

Per tota resposta ella es va girar i agafant-li el rostre el va besar, va ser un bes esporuguit, com

esperant una reacció que temia que no arribés, i sí, va arribar, ell la va agafar i estrenyent-la contra

el seu pit la va besar dolçament, pujant d’intensitat, les dues llengües entrecreuades dansaven

l’eterna dansa de l’amor, d’un amor nascut del no res, d’un amor prohibit però que en aquell

moment es va convertir en una flama on els desitjos llargament reprimits eren alimentats pel

mateix goig de ser correspostos. Ell la va anar despullant i allí en aquell jaç d’amor tenint com a

sostre l’univers infinit van gaudir de l’explosió final dels sentiments.

– T’estimo Al. T’estimo, t’estimo…

– “Ma petite Rose, comme je t’aime”. Va pronunciar aquesta frase amb una dolçor com mai

s’hagués pensat, tot acaronant-li els cabells amb infinita dolçor.

– Amb deixis que et digui Rose? Mira, mira la nostra estrella ens contempla, mira com llueix, brilla

com mai, serà la nostra, “Mon étoile Rose”. Ella serà la nostra guia, si un dia el mon ens separa,

com haurà de ser, mira-la, ella ens seguirà unint.

15

– No diguis això, perquè ens ha de separar? No em separaré mai de tu, mai ho sents? ”L’étoile

Rose”, la meva estrella! Què bonic! Ets un home increïble! No em cansaria de dir-te que t’estimo.

– “Ma chattoune”.

– “Ma chattoune, ma chattoune”, m’agrada, sona tan bé, però que vol dir?

– La meva gateta, sempre seràs “ma chattoune”. Dient això la va agafar a coll i la va entrar a la

casa, era fort, la va dipositar amb suavitat sobre el llit, es va jeure al seu costat i omplint-la de nou

de petons i de carícies, es van entregar novament, l’un a l’altre.

– Què feliç soc als teus braços Al, mai hagués pensat que fossis tan tendre, però no sabia que

parlessis tan bé el francès, imagino que apart de l’idioma natiu, era cooficial.

– Sí, però és que a més m’agrada, és molt dolç, és el idioma precís per dir coses dolces a una dona

com tu.

– Al, amor meu…

– A estones sembles preocupada, imagino que deus pensar amb el teu marit? No vull espatllar la

festa, però…

– Sí, hi penso molt, és el punt que no em deixa ser plenament feliç, o millor dit, soc molt feliç quan

estem junts, després no puc per menys que pensar-hi. Ahir em van trucar de l’hospital, està molt

greu, igual em truquen d’un moment o un altre. No hi puc fer res.

– L’estimes molt?

– Em pensava que sí, ara ja no sé què dir. Ara sé que he conegut l’amor de veritat. He estat tan feliç

als teus braços! La veritat és que no sé que pensar i és que mai m’hagués imaginat que pogués

existir tanta tendresa, tanta joia. En Joan havia estat el meu primer i únic home, em vaig casar

enlluernada i… saps una cosa? No es bo fer comparances.

Aquells quatre dies van transcorre en mig d’un amor intens, d’un ball de sentiments, i com tots els

bons moments que dona la vida es van fer curts.

– Hem d’anar a recollir l’Eric, arriba sobre les sis de la tarda.

– Què farem? Li penses explicar tot? Pensa-ho molt bé, amb calma. Fes el que creguis convenient,

jo acceptaré el que decideixis.

– No penso renunciar a la meva felicitat. El meu dubte és si esperar el desenllaç del seu pare. Ja ho

veure’m, l’estima molt.

– Mama! Mama! Mentre de l’autocar anaven baixant els nens, els crits de l’Eric van ser

inconfusibles.

– Eric, com anat? T’ho has passat bé? T’he trobat a faltar tant… Es va abraçar a la seva mare

16

– Sí mama, jo també t’he trobat a faltar, però t’he de comentar una cosa, però a tu sola.

– Bé, però que no li dius res a l’Al? Ell també t’ha trobat a faltar.

– Hola Al. Va ser la seva una salutació freda, de compromís.

– Què et passa Eric, explica’m, estàs estrany, em pensava que estaries content de veure’ns.

– Sí, però no saps mama? Els nens s’han burlat de mi, em deien que tenia un pare negre, jo els hi

deia que no, que el meu pare era blanc i que estava malalt, que l’Al era un amic que ens cuidava. Es

van posar a riure, un amic de la teva mare… la teva mare té un amic… oh, i negre! i es van posar a

riure.

Es va quedar per un moment pensativa, ferida.

– Però tu què els hi vas dir? …. jo

– Ens vam barallar, els hi vaig pegar, jo també vaig rebre, però ells van seguir burlant-se de mi.

– Però Eric, tu estimes a l’Al. Què importa el color de la seva pell? El que manen son els valors

humans, sempre ho havies dit, ens ha ajudat molt.

– Ara ja estàs bé mama, ja no el necessitem.

– Però escolta Eric, el papa s’està morint i ens convé un home a casa, jo havia pensat…. que si un

dia el papa moris, jo…..

– No, mare, jo no vull que el papa es mori, no…

– Al, amor meu, de moment no li he pogut explicar res, ho has d’entendre, està passant un moment

difícil, estima al seu pare…

– No cal que em diguis ni que expliquis res, ho entenc. Avui m’ha dit “ves-te’n negre ja no hi has de

fer res aquí. Vull al meu pare”. No li diguis res, ni el renyis. No li he pres en consideració, és un nen,

és lògic que estimi al seu pare i que defensi el model de vida que regeix. Això que diu és el reflexa

de la societat en que vivim, és així i ho hem d’acceptar, ens dol però… No seriem feliços, l’ombra

allargada del racisme s’interposaria entre nosaltres. No et preocupis per a mi, encara que lluny

estarem units. No li guardis mai cap mena de rancúnia, gràcies a ell ens hem conegut, hem sigut

feliços, hem viscut quatre dies meravellosos. Pensa que hi ha molta gent que al llarg de tota la seva

vida no ha conegut la felicitat, l’amor veritable, nosaltres sí, hem estat molt afortunats.

Quedem-nos amb el bo. Jo estaré amb tu, lluny, però sempre amb tu. Us estimo molt a tots dos.

Hem de conformar-nos en el que ens depara el destí, les coses no sempre surten com un vol. No

vull ser un problema entre vosaltres, no seriem feliços. Sí Rose, marxaré demà mateix.

–No Al, jo t’estimo no vull que marxis.

Per uns moments va quedar pensatiu, el seu somrís va anar desapareixent, deixant pas a un ritus

17

d’amargor, a la fi va contestar:

– Ho he de fer. Hi ha moments a la vida que convé prendre camins, a vegades ens uneixen i a

vegades ens separen. Recordes la nostra estrella? La nostre! “mon étoile Rose”, aquell dia quan

junts la vam batejar et vaig dir que si un dia ens separàvem que la miressis, que ella ens uniria

sempre.

– No Al, no, jo no vull que marxis, t’estimo que no ho entens? L’Eric encara és un nen, no entén

moltes coses, poc a poc s’acostumarà, no vull renunciar a tu, ni per ell ni per ningú. T’estimo no ho

entens?

– Sí,“ma petite Rose”, ho entenc, jo també t’estimo, però no pot ser, confia amb mi…. Va

pronunciar aquestes paraules amb un to que ella no va saber definir, què volia dir?

– Sasha, em convé parlar amb tu, m’has de fer un favor.

– Hola Al, quina alegria de sentir-te, espero que estiguis bé, feia temps que no sabia de tu. Quedem

a la porta del centre? Avui a les 20h?

– Té Eric, li pots donar aquest sobre a la mare? Estigues tranquil, ja me’n vaig, has de cuidar de la

mare, eh! Ara ja estàs fet tot un home, tu seràs l’home de la casa. T’entenc, no pateixis, recordo

sols el bo d’aquest temps. Espero que el teu pare pugui tornar aviat. També li tornes a la mare el

mòbil, és el del teu pare, el feia servir jo.

– Mama, l’Al m’ha donat aquest sobre per a tu, ah! i el mòbil del pare.

– On és?

– No ho sé, m’ha dit que marxava, no sé res més. La Rosa tremolant i intentant amagar les

llàgrimes que pugnaven per brotar-li dels ulls, va agafar el sobre en silenci i es va tancar a la seva

habitació. En ell sobre hi havien 5.000€ i una nota, la va llegir amb avidesa.

“Amor meu. És tot el que he anat recollint aquest temps, ja sé que no és gaire, però espero que et serveixi d’un petit ajut. No pateixis, allí on vaig no els necessitaré. M’agradaria dir-te, explicar-te tantes coses… i és que t’he estimat molt, no em puc separar de tu…. El director ha estat molt generós amb mi donant-me feina, és un bon home. Em pots fer un favor? Acomiadem d’ell, jo marxo lluny, però no perdis la fe. T’estimo, sempre seràs “ma petite chattoune”. No em cansaria de dir-te que t’estimo Rose amor meu, l’únic amor de la meva vida. Al Muami”

18

-És la Sra. Rosa Casamitjana? La truco de l’hospital, és en referència al seu marit, no sé com

explicar-li, ha fet una gran revifada, és com un miracle, no s’entén però a vegades aquest tipus

d’afeccions tenen això, encara que li juro que no ens hi havíem trobat mai. Ara encara segueix en

coma, però ara és induït, el doctor voldria que quan el despertem la veiés a vostè primer que tot.

Demà a les 9 del matí, podrà venir? Es va deixar caure al sofà que tenia al costat, el seu plor ja ple

del més absolut desconsol, va atreure a l’Eric.

-Mama, què et passa? Perquè plores? No estàs bé?

– M’han trucat de l’hospital, el pare…

– Es mort? No, no pot ser, ha de viure, el necessito… va balbucejar entre plors.

– No Eric, el teu pare viurà! El seu plor es va fer més intens, desconsolat.

-Però mama, què no estàs contenta? Doncs si estàs contenta perquè plores així?

– No és res Eric, tu no ho pots entendre.

Va estar a l’hospital a l’hora convinguda, presa del nerviosisme més absolut al costat de dos metges

i una infermera va poder contemplar com poc a poc el Joan s’anava movent, va començar a obrir i

tancar els ulls, quan per fi va posar la mirada al rostre de la seva dona, va barbotejar:

– “Rose, ma petite chattoune”. La Rosa va fer un crit.

– Joan…. tu..no…. Va caure desmaiada, els metges la van agafar.

– Es troba millor? És normal, després de tant de temps. Segui, segui…

Quan la Rosa va arribar a la nit a casa seva, els estels lluïen amb tot el seu esplendor, la seva mirada

anhelant va buscar a la seva estrella.

Aquella nit ” l’étoile Rose” brillava amb una força desconeguda.

Al matí següent en el requadre de successos del periòdic hi havia una notícia a la que ningú hi va

prestar cap mena d’atenció. “S’ha trobat sense vida el cos d’home de color, no presentava signes de

violència, per la documentació que s’ha li ha trobat sembla ser que es deia Al Muami.

FI