Viatge a Sudafrica

Sabies que Sud-àfrica té la mateixa extensió que Espanya i França juntes? Parlem d’un país molt divers amb molts parcs i reserves nacionals per protegir la fauna salvatge i moltes granges que individualment tenen en molts casos l’extensió de la comarca de la Garrotxa, propietat de grangers descendents dels «afrikaners» o «boers» holandesos que van colonitzar el país a partir del s. XVI lluitant contra els britànics i les tribus locals.
Després de moltes negociacions l’any 1910 es va crear la Unió de Sud-àfrica que comprenia les colònies del Cap i de Natal, les repúbliques de l’Estat lliure d’Orange i Transvaal, llavors de domini britànic.

L’any 1948 va arribar al poder el Partit Nacional que va començar a aplicar una sèrie de segregacions, «l’Apartheid»; els negres, indis o gent de color (mulats), tenien seriosos desavantatges quant a l’accés a l’educació, l’habitatge i un molt baix nivell econòmic. Tot i que «l’apparteid» va ser abolit a partir de l’any 1990, he de dir que la nostra impressió és que actualment existeix un gran «apparteid per culpa de la gran diferència social i econòmica entre blancs i negres, un gran obstacle per l’avenç de la comunitat de negres i «morenos» que els té abocats a una vida mísera en ciutats d’uralita, plàstics i sostres de llauna de les que és pràcticament impossible sortir. No vull ser negativa, però és una impressió personal, compartida per alguns dels meus companys de viatge!

El govern actual del partit CNA (Congrés Nacional Africà) que va fer alliberar Nelson Mandela l’any 1990, intenta millorar la distribució de la riquesa i solucionar els problemes socials, però amb un èxit relatiu. Exemple: posa habitatges d’obra a disposició de famílies amb pocs recursos econòmics; llistes d’espera quilomètriques i amb un avanç com a poc dubtós i que fa olor de suborns; bé, obtenim finalment un pis en aquests edificis de tres plantes, què fan?, venen aquest habitatge a altres famílies necessitades a un preu bastant alt i ells continuen vivint a les seves barraques o bé s’hi traslladen i lloguen a nouvinguts que estan pitjors que ells aquestes barraques! Un altre exemple: l’escola és gratuïta fins als dotze anys, però els alumnes venen obligats a vestir uniforme, calçar sabates i tenir els llibres i el material escolar a punt; resultat, moltes famílies no poden pagar aquest dispendi i molts nens no assisteixen a l’escola, sobretot a les zones rurals…
Bé, parlem dels seus paisatges, una meravella per la seva extensió i diversitat; hem visitat el Canó Blyde de vint-i-sis km de llarg, verd i ple de vegetació subtropical que és un dels més llargs del món; els tres «rondavels» són unes formacions molt reconegudes per ser molt semblants a les cases típiques d’estil africà.

Naturalment no podem parla de Sud-àfrica sense anomenar el parc nacional Kruger, on trobem els cinc grans: lleó, lleopard, elefant, rinoceront i búfal; sense oblidar més de cinc-centes espècies d’aus, quasi dos mil de plantes i més de cent de rèptils amb com a poc tres mil cocodrils.

Dos països independents queden situats dins del territori sud-africà: Swazilàndia ara anomenat Eswatini i Lesotho. Eswatini és una monarquia totalitària, molt criticada pels excessos del seu rei Mswati III, més preocupat pels seus cotxes de luxe i les seves mansions que per solucionar el benestar del seu poble que viu amb menys d’un dòlar al dia. Viuen de l’agricultura de subsistència, la producció de sucre, la polpa de fusta (pins i eucaliptus) i l’extracció de carbó i les pedreres de pedra; el seu principal client és Sud-àfrica. Una indústria de fabricació d’espelmes a base de parafina s’exporta a tot el món.
Pel que fa a Lesotho, diria que és la part més africana del viatge, cabanes rodones de sostre de joncs, pobles petits que fabriquen cervesa artesanal (una bossa groga al sostre de la casa ens indica que pots comprar-ne, fes-ho ràpid perquè es fa agre en un parell de dies…) jo la vaig tastar i la vaig trobar un pel forta!

Lesotho té les muntanyes més altes del continent africà i el seu punt més baix és una cota de mil quatre-cents metres, superant a més de noranta-tres països del món, en aquest aspecte. Exporta electricitat i aigua a la veïna Sud-àfrica.
Tornem a Sud-àfrica i recorrem l’anomenada «Ruta Jardí», una visió més amable del país amb ciutats costaneres amb casetes blanques amb jardí que ens fa oblidar la part més inhòspita del que ja hem visitat a Sud-àfrica. Albirament de dofins, balenes, foques i pingüins omplen els nostres quatre dies següents, uns bons sopars a base de peix (molt bé de preu) i bons vins sud-africans que ens transporten a un altre realitat de país.

Finalment arribem a la perla de Sud-àfrica: Ciutat el Cap, amb un clima mediterrani i la seva muntanya de la Taula, de més d’un quilòmetre d’altura i d’altres muntanyes que l’envolten, grans platges de sorra fina i aigües cristal·lines. La ruta que ens porta al Cap de Bona Esperança o Cap de les Tempestes, és plena de revolts panoràmics, però no és el punt més meridional del continent africà; ho és el Cap de les Agulles, a uns cent cinquanta quilòmetres on es troben els Oceans Índic i Atlàntic.

No he volgut expressament parlar d’en Nelson Mandela perquè mereixeria un altre article sencer, us recomano la lectura del seu llibre «un llarg camí cap a la llibertat».

Teresa Sanchis